Imagine dining in a European capital where you do not know the local language. The waiter speaks little English, but by hook or by crook you manage to order something on the menu that you recognise, eat and pay for. Now picture instead that, after a hike goes wrong, you emerge, starving, in an Amazonian village. The people there have no idea what to make of you. You mime chewing sounds, which they mistake for your primitive tongue. When you raise your hands to signify surrender, they think you are launching an attack.
Communicating without a shared context is hard. For example, radioactive sites must be left undisturbed for tens of thousands of years; yet, given that the English of just 1,000 years ago is now unintelligible to most of its modern speakers, agencies have struggled to create warnings to accompany nuclear waste. Committees responsible for doing so have come up with everything from towering concrete spikes, to Edvard Munch’s “The Scream”, to plants genetically modified to turn an alarming blue. None is guaranteed to be future-proof.
Some of the same people who worked on these waste-site messages have also been part of an even bigger challenge: communicating with extraterrestrial life. This is the subject of “Extraterrestrial Languages”, a new book by Daniel Oberhaus, a journalist at Wired.
Nothing is known about how extraterrestrials might take in information. A pair of plaques sent in the early 1970s with Pioneer 10 and 11, two spacecraft, show nude human beings and a rough map to find Earth—rudimentary stuff, but even that assumes aliens can see. Since such craft have no more than an infinitesimal chance of being found, radio broadcasts from Earth, travelling at the speed of light, are more likely to make contact. But just as a terrestrial radio must be tuned to the right frequency, so must the interstellar kind. How would aliens happen upon the correct one? The Pioneer plaque gives a hint in the form of a basic diagram of a hydrogen atom, the magnetic polarity of which flips at regular intervals, with a frequency of 1,420MHz. Since hydrogen is the most abundant element in the universe, the hope is that this sketch might act as a sort of telephone number. | Imagina sopar en una capital europea de la qual no parles la llengua local. El cambrer parla molt poc anglès, però sigui com sigui te les enginyes per demanar alguna cosa de la carta que reconeixes, menjar i pagar. Ara imagina que, després d'una excursió que surt malament, emergeixes en un poblat amazònic, famèlic. La gent d'allí no té ni idea de què fer amb tu. Imites els sons que fas en mastegar, que ells confonen amb la teva llengua primitiva. Quan tu alces els braços per simbolitzar rendició, ells pensen que els vols atacar. La comunicació sense un context comú és difícil. Per exemple, les zones radioactives han de romandre intactes durant desenes de milers d'anys; no obstant això, atès que l'anglès de fa tan sols 1.000 anys és ara inintel·ligible per a la majoria dels seus parlants moderns, les agències han lluitat per crear advertències per a acompanyar els residus nuclears. Els comitès responsables d'aquesta tasca ho han provat tot, des d'altíssims punxons de formigó, passant per "El Crit" d'Edvard Munch, fins a plantes genèticament modificades per tornar-se d'un alarmant color blau. Cap d'aquestes mesures està garantida per ser a prova de futur. Algunes de les persones que han treballat en missatges per aquests llocs de residus també han format part d'un repte encara més gran: comunicar-se amb vida extraterrestre. Aquest és el tema de "Extraterrestrial Languages", un nou llibre de Daniel Oberhaus, periodista de Wired. No se sap res sobre com els extraterrestres podrien assimilar informació. Un parell de plaques enviades a principis de la dècada de 1970 amb les Pioneer 10 i 11, dues naus espacials, mostren éssers humans nus i un mapa aproximat per trobar la Terra —coses rudimentàries, però fins i tot això assumeix que els extraterrestres poden veure. Atès que aquestes naus no tenen més que una probabilitat infinitesimal de ser trobades, és més probable que transmissions de ràdio des de la Terra, viatjant a la velocitat de la llum, facin contacte. Però de la mateixa manera que una ràdio terrestre ha d'estar sintonitzada amb la freqüència adequada, també ho ha de fer el tipus interestel·lar. ¿Com podrien trobar els extraterrestres la correcta? La placa de la Pioneer dóna una pista en la forma d'un diagrama bàsic d'un àtom d'hidrogen, la polaritat magnètica del qual canvia a intervals regulars, amb una freqüència de 1.420 MHz. Com que l'hidrogen és l'element més abundant de l'univers, l'esperança és que aquest esbós pugui actuar com una mena de número de telèfon. |