Imagina't sortint a sopar en una ciutat europea de la qual desconeixes la llengua materna. El cambrer quasi no parla anglès però t'ho manegues com pots i al final aconsegueixes demanar una cosa del menú, menges i pagues. Ara imagina't, en canvi, que després d'una llarga caminada plena d'alts i baixos, apareixes mort de gana en un poblet amazònic. Els seus habitants no tenen ni idea de les teves intencions, comences a moure la boca com si mengessis i ells ho interpreten com si fos la teva llengua materna. Quan aixeques les mans en senyal de rendició ells es pensen que els vols atacar.

La comunicació sense un context en comú és difícil. Per exemple, les zones radioactives han de romandre intactes durant desenes de milers d'anys. Però, tenint en compte que l'anglès de fa tan sols mil anys és incomprensible per a la majoria dels seus parlants actuals, les agències han hagut de fer grans esforços per crear senyals d'alerta per als residus radioactius. Els comitès responsables d'aquesta tasca han provat tota mena d'imatges, des d'altes torres de formigó armat fins a l'obra 'El Crit' d'Edvard Munch o inclús plantes modificades genèticament perquè es tornin d'un color blau enlluernador. Cap d'elles té garantia de futur.

Alguns dels que havien treballat en l'elaboració d'aquestes imatges, han col·laborat també en un nou repte molt més difícil: La comunicació amb formes de vida extraterrestre. Aquest és el tema principal d'"Extraterrestrial Languages" (llengües extraterrestres), el nou llibre de Daniel Oberhaus, un periodista de la revista 'Wired'.

Es desconeix la manera en què els extraterrestres podrien percebre qualsevol mena d'informació. Un parell de plaques que es van enviar a principis dels anys setanta a bord de les sondes espacials Pioneer 10 i Pioneer 11 mostren éssers humans despullats i l'esbós d'un plànol per trobar el planeta Terra - una mica rudimentari, però així i tot, es dóna per suposat que els 'aliens' poden veure. Tenint en compte que la possibilitat que aquestes sondes es puguin detectar és infinitesimal, és molt més probable establir contacte amb una transmissió radiofònica des de la terra viatjant a la velocitat de la llum. Però de la mateixa manera que una ràdio terrestre hauria de sintonitzar la freqüència correcta, també ho hauria de fer la interestel·lar. Com podrien els 'aliens' detectar la correcta'? La placa de la Pioneer ens dóna una pista en forma d'un esquema bàsic d'un àtom d'hidrogen, la polaritat magnètica del qual dóna voltes a intervals amb una freqüència de 1.420MHz. Donat que l'hidrogen és l'element més abundant de l'univers, hi ha esperances que aquest esquema pogués actuar com una mena de número de telèfon.

Imagina que estàs sopant a una capital europea i no parles la llengua local. El cambrer parla una mica d’anglès i, d’alguna manera, aconsegueixes demanar una cosa del menú que coneixes, t’ho menges i pagues. Ara imagina que vas d’excursió, la cosa es complica i apareixes mort de gana a un poble de l’Amazònia on no saben què fer de tu. Fas mímica i sorolls com si masteguessis i creuen que és la teva llengua primitiva. Alces les mans en senyal de rendició i pensen que els ataques.

La comunicació sense un context comú és complicada. Per exemple, les instal·lacions radioactives s’han d’abandonar durant desenes de milers d’anys; tot i així, com l’anglès de fa només 1.000 anys és inintel·ligible per a la majoria dels parlants actuals, les agències s’han esforçat a crear senyals d’advertència per als residus nuclears. Els comitès responsables de fer-ho han proposat de tot, des d’imponents estaques de formigó fins al quadre "El crit" d’Edvard Munch, passant per plantes modificades genèticament per posar-se blaves en senyal d’alarma. Però no hi ha manera de garantir que cap d’aquestes propostes sigui efectiva en el futur.

Algunes de les persones que van treballar en aquests missatges per a abocadors també han participat en un repte encara més gran: la comunicació amb extraterrestres, que és el tema central del llibre "Extraterrestrial Languages" (Llengües extraterrestres), de Daniel Oberhaus, periodista de la revista Wired.

No se sap res de com capten la informació els extraterrestres. Un parell de plaques enviades a principis dels anys 70 en les sondes espacials Pioneer 10 i 11 mostren éssers humans nus i un mapa orientatiu per trobar la Terra, coses bàsiques, però que pressuposen que els extraterrestres veuen. Tenint en compte que la possibilitat de trobar aquestes naus és infinitesimal, les transmissions de ràdio des de la Terra, que viatgen a la velocitat de la llum, tenen més probabilitat de contactar-hi. Però de la mateixa manera que una ràdio terrestre s’ha de sintonitzar amb la freqüència correcta, una d’interestel·lar també. Com s’ho farien els alienígenes per trobar-ne la correcta? La placa de les Pioneer en conté una pista: un diagrama bàsic d’un àtom d’hidrogen, la polaritat magnètica del qual canvia a intervals regulars amb una freqüència de 1420 MHz. Tenint en compte que l’hidrogen és l’element més abundant de l’univers, s’espera que aquest dibuix pugui actuar com una mena de número de telèfon.

Et trobes sopant a la capital d’un país europeu on no entens l'idioma local. El cambrer amb prou feina parla anglès, però amb una mica d'esforç acabeu entenent-vos i demanes alguna cosa que has pogut reconèixer a la carta. En acabar, pagues i te'n vas. Ara, prova d'imaginar que, estant d'excursió, d’alguna manera acabes a un poblat de l'Amazones, mort de gana. La gent d'allà no sap ben bé com fer-s’ho per comunicar-se amb tu, i tu t’apropes la mà a la boca i fas gestos de mastegar, que ells suposen que és la teva manera primitiva de comunicar-te. Quan aixeques les mans en senyal de rendició, ells es pensen que els vols atacar.

Comunicar-se sense un context compartit és complicat. Per exemple, les àrees que pateixen radioactivitat s'han d’abandonar durant milers d'anys i, donat que l'idioma anglès de fa mil anys ja seria incomprensible per a la majoria de parlants d'avui dia, les agències han hagut de passar-les de tots colors per trobar la manera de fer senyals d'advertència comprensibles per col·locar-les a prop de zones residus nuclears. Els comitès responsables han dut a terme un munt d’invents, des de fer torres d'espines de ciment fins a utilitzar «El crit» d'Edvard Munch, passant per plantes modificades genèticament per ser d'un color blau que cridi l’atenció. Cap d'aquest invents és segur que s'entengui en el futur.

Alguns dels que van treballar en aquestes senyals per zones de residus nuclears també s'han hagut d'afrontar a un repte encara més gran: comunicar-se amb extraterrestres. D'això parla «Extraterrestrial Languages», un llibre de Daniel Oberhaus, periodista de la revista Wired.

No sabem com fan els extraterrestres per processar la informació. Les naus Pioneer 10 i Pioneer 11 van enviar un parell de plaques a principis dels setanta on apareixen dos éssers humans nus i un esbós del mapa terrestre (coses molt rudimentàries, però fins i tot això dona per suposat que els extraterrestres tenen la capacitat de veure-hi). És gairebé impossible que algú pugui trobar mai aquestes plaques, però hi ha emissores de ràdio que emeten des de la Terra a la velocitat de la llum, i aquestes sí tindrien més probabilitats de ser captades. Tanmateix, si una ràdio terrestre ha d'estar sintonitzada a una freqüència concreta per ser rebuda, una ràdio interestel·lar també hauria d'estar-ho. Com podríem fer-nos-ho perquè els extraterrestres sintonitzessin la banda correcta? Les plaques dels Pioneer donen una pista en forma de diagrama de l’àtom d'hidrogen, que reverteix la polaritat magnètica en intervals regulars amb una freqüència de 1 420 MHz. Com que l'hidrogen és l'element més abundant de l'univers, s'espera que aquest esbós funcioni com si fos un número de telèfon.

Imagina que estàs sopant en una capital europea on no coneixes l’idioma local. El cambrer parla només un poc d’anglès, però d’una forma o d’altra, aconsegueixes demanar alguna cosa del menú que reconeixes, t’ho menges, i pagues el compte. Ara imagina que en lloc d’això, una caminada ix malament i acabes, mort de fam, en un poble de l’Amazones. La gent allà no té ni idea de què fer-ne, de tu. Intentes fer-te entendre’t amb sons de mastegar, però ells ho confonen amb la teua llengua primitiva. Quan aixeques els braços per a simbolitzar rendició, ells creuen que has començat un atac.
La comunicació sense un context compartit és difícil. Per exemple, els llocs radioactius no s’han de visitar durant desenes de milers d’anys. Tenint en compte que l’anglès de fa tan sols mil anys ja es inintel·ligible per a la majoria dels parlants actuals, els països han tingut greus problemes per a crear avisos que marquen els residus nuclears. Els comitès responsables d’això s’han inventat de tot: des de torres de punxes de cement, fins a “El crit” d’Edvard Munch, passant per plantes genèticament modificades que es tornen d’un blau alarmant. No hi ha cap garantia que qualsevol d’aquests símbols siga comprensible en el futur.
Alguns dels qui van treballar en aquests missatges de zones amb residus, també han format part d’un repte encara més gran: la comunicació amb vida extraterrestre. Aquest és el tema d' "Extraterrestrial Languages". Un nou llibre escrit per Daniel Oberhaus, un periodista de "Wired".
No sabem res de com els extraterrestres assimilen la informació. Un parell de plaques enviades a principis dels anys 70 amb les Pioneer 10 i 11, dues naus espacials, mostren éssers humans despullats i un mapa aproximat per a trobar la Terra (elements rudimentaris, però fins i tot això vol dir assumir que els alienígenes poden veure). Com que naus d’aquesta mena no tenen més que una infinitíssima oportunitat de ser trobades, s’emeten transmissions de radio des de la Terra, que viatgen a la velocitat de la llum, i que tenen més probabilitats d’aconseguir establir contacte. Però igual que una ràdio terrestre pot ser sintonitzada en la freqüència correcta, passa el mateix amb una d’interestel·lar. Com trobaran els alienígenes la freqüència correcta? La placa Pioneer dóna una pista en forma de diagrama bàsic d’un àtom d’hidrogen, la polaritat magnètica del qual canvia en intervals regulars, amb una freqüència de 1.420 MHz. Com que l’hidrogen és l’element més abundant a l’univers, l’esperança és que aquest esborrany actue com una espècie de número de telèfon.

Imagina sopar en una capital europea de la qual no parles la llengua local. El cambrer parla molt poc anglès, però sigui com sigui te les enginyes per demanar alguna cosa de la carta que reconeixes, menjar i pagar. Ara imagina que, després d'una excursió que surt malament, emergeixes en un poblat amazònic, famèlic. La gent d'allí no té ni idea de què fer amb tu. Imites els sons que fas en mastegar, que ells confonen amb la teva llengua primitiva. Quan tu alces els braços per simbolitzar rendició, ells pensen que els vols atacar.

La comunicació sense un context comú és difícil. Per exemple, les zones radioactives han de romandre intactes durant desenes de milers d'anys; no obstant això, atès que l'anglès de fa tan sols 1.000 anys és ara inintel·ligible per a la majoria dels seus parlants moderns, les agències han lluitat per crear advertències per a acompanyar els residus nuclears. Els comitès responsables d'aquesta tasca ho han provat tot, des d'altíssims punxons de formigó, passant per "El Crit" d'Edvard Munch, fins a plantes genèticament modificades per tornar-se d'un alarmant color blau. Cap d'aquestes mesures està garantida per ser a prova de futur.

Algunes de les persones que han treballat en missatges per aquests llocs de residus també han format part d'un repte encara més gran: comunicar-se amb vida extraterrestre. Aquest és el tema de "Extraterrestrial Languages", un nou llibre de Daniel Oberhaus, periodista de Wired.

No se sap res sobre com els extraterrestres podrien assimilar informació. Un parell de plaques enviades a principis de la dècada de 1970 amb les Pioneer 10 i 11, dues naus espacials, mostren éssers humans nus i un mapa aproximat per trobar la Terra —coses rudimentàries, però fins i tot això assumeix que els extraterrestres poden veure. Atès que aquestes naus no tenen més que una probabilitat infinitesimal de ser trobades, és més probable que transmissions de ràdio des de la Terra, viatjant a la velocitat de la llum, facin contacte. Però de la mateixa manera que una ràdio terrestre ha d'estar sintonitzada amb la freqüència adequada, també ho ha de fer el tipus interestel·lar. ¿Com podrien trobar els extraterrestres la correcta? La placa de la Pioneer dóna una pista en la forma d'un diagrama bàsic d'un àtom d'hidrogen, la polaritat magnètica del qual canvia a intervals regulars, amb una freqüència de 1.420 MHz. Com que l'hidrogen és l'element més abundant de l'univers, l'esperança és que aquest esbós pugui actuar com una mena de número de telèfon.

Imagineu-vos menjant a una capital europea on no coneixeu l’idioma local. El cambrer parla poc anglès, però amb un ganxo o un lladre aconsegueixes demanar al menú alguna cosa que reconegui, mengi i pagui. Ara, en canvi, imagineu que, després que una caminada vagi malament, sortiu morint de gana en un poble amazònic. La gent allà no té ni idea de què fer de vosaltres. Feu mímica de sons mastegadors, que confonen amb la vostra llengua primitiva. Quan alceu les mans per significar la rendició, pensen que llançareu un atac.

Comunicar-se sense un context compartit és difícil. Per exemple, els llocs radioactius s’han de deixar tranquils durant desenes de milers d’anys; tot i així, atès que l'anglès de fa només 1.000 anys ara és inintel·ligible per a la majoria dels seus parlants moderns, les agències han lluitat per crear advertències per acompanyar els residus nuclears. Els comitès responsables de fer-ho han creat tot, des de pujants punxes de formigó, fins a “El crit” d’Edvard Munch, fins a plantes modificades genèticament per convertir-se en un blau alarmant. Cap està garantit a prova de futur.

Algunes de les mateixes persones que van treballar en aquests missatges de residus també han format part d’un repte encara més gran: comunicar-se amb la vida extraterrestre. Aquest és el tema de "Llengües extraterrestres", un nou llibre de Daniel Oberhaus, periodista de Wired.

No se sap res sobre com els extraterrestres podrien prendre informació. Un parell de plaques enviades a principis dels anys setanta amb Pioneer 10 i 11, dues naus espacials, mostren éssers humans nus i un mapa aproximat per trobar la Terra, coses rudimentàries, però fins i tot això suposa que els alienígenes poden veure. Com que aquestes embarcacions no tenen més que una infinitesimal possibilitat de trobar-se, és més probable que les transmissions de ràdio des de la Terra, viatjant a la velocitat de la llum, entrin en contacte. Però de la mateixa manera que una ràdio terrestre s’ha d’afinar a la freqüència adequada, també ho ha de fer el tipus interestel·lar. Com passarien els extraterrestres en el cas correcte? La placa Pioneer dóna un suggeriment en forma de diagrama bàsic d’un àtom d’hidrogen, la polaritat magnètica del qual gira a intervals regulars, amb una freqüència de 1.420 MHz. Atès que l'hidrogen és l'element més abundant de l'univers, l'esperança és que aquest esbós pugui actuar com una mena de número de telèfon.

Imagini sopar en una capital europea on no coneix l'idioma local. La cambrera parla poc anglès, però per això o per allò altre vostè se les enginya per demanar una mica de menú que li sona, s'ho menja i després paga per això. Ara imagini que, en lloc d'aquesta situació, després d'una caminada que va malament, vostè apareix, famolenca, en un poblat amazònic. La gent local no té ni idea de com tractar-lo. Vostè fa gestos i sorolls de mastegar que ells confonen amb el llenguatge primitiu de vostè. Quan vostè alça les mans per insinuar rendició, ells creuen que vostè els va a atacar.

Comunicar-se sense un context en comú és dur. Per exemple, els llocs radioactius han de romandre abandonats per desenes o milers d'anys. Així i tot, a causa de que l'anglès de fa 1000 anys seria inentendible per la majoria dels seus parlants moderns, les agències han tingut problemes per crear advertències associades a les deixalles nuclears. Els comitès responsables d'això han proposat una mica de tot, ja sigui erigir pics de concret, o usar "El crit" d'Edvard Munch, o fer servir plantes modificades genèticament per a tornar-se de color blau alarmant. Cap alternativa garanteix ser a prova de futur.

Algunes de les persones que van treballar en aquests missatges per a llocs de confinament de residus, també han participat en un repte més gran: la comunicació amb vida extraterrestre. Aquest és el tema de "Llenguatges extraterrestres", un llibre nou de Daniel Oberhaus, periodista de Wired.

Res se sap sobre com els extraterrestres assimilin la informació. Un parell de plaques enviades en els setanta mitjançant la Pioneer 10 i 11, dues naus espacials, mostraven éssers humans nus en un mapa cutre per localitzar el planeta terra, una cosa rudimentària, tot i així, s'assumia que els alienígenes poden veure. Ja que tal ardit té probabilitats infinitesimals de ser trobada, les emissions de ràdio, que viatgen a la velocitat de la llum des del planeta terra, tenen més probabilitat d'establir contacte. Però a l'igual que una ràdio terrestre s'ha de sintonitzar a la freqüència correcta, el mateix succeeix amb una ràdio de tipus interestellar. ¿Com sabrien els alienígenes com és la freqüència correcta? La placa Pioneer dóna una pista en forma d'un diagrama bàsic per a un àtom d'hidrogen, la polaritat magnètica s'inverteix a intervals regulars a una freqüència de 1420 megahertzs. Ja que l'hidrogen és l'element més abundant en l'univers, hi ha l'esperança que aquest diagrama esquematic pugui funcionar com un tipus de número de telèfon.