Hi va haver una època en que tots els jocs d'ordinador formaven part d’un grup unificat. El 1993, ni tan sols existia el terme «joc de gran públic» i molt menys la idea que un joc de trets en primera persona (aleshores un gènere sense nom) es podria considerar un «títol de primera línia». Hi havia gent que jugava a jocs d’ordinador i gent que no. Les persones que s’endinsaven en el golf, l’arpó, les cartes o les aventures textuals eren els jugadors de primera línia, que jugaven de forma obsessiva al seu gènere preferit.

Quan Myst i els CD-ROM van entrar definitivament al mercat de masses, es va alterar aquest ecosistema. Myst, segons explica Robyn Miller, havia estat dissenyat per atraure els no jugadors. Ho va aconseguir. Les revistes d’entusiastes com Computer Gaming World van deixar de ser un referent dels gustos per aquesta indústria; hi havia milions de persones que compraven jocs i que no llegien aquestes revistes. Eren un tipus de jugador completament nou. En aquesta situació, què podia ser més natural que establir una divisió entre els uns i els altres? En realitat, d’alguna manera, ja existia.

La gran narrativa de Myst és que la premsa de jocs «de primera línia» i els jugadors tradicionals van carregar contra ells quan es va llançar. El van rebutjar. Deien que era una presentació de diapositives. Trencaclosques estúpids i impossibles; gràfics bonics i poca profunditat. «Els crítics i els jugadors de jocs de primera línia el van qualificar de forma general de presentació de diapositives amb més aviat poca jugabilitat», va afirmar Michael Wolf de PC Gamer el 2001. Aquell mateix any, un columnista de Maximum PC va recordar Myst com un «embolic tediós de trencaclosques i donar-li als botons», i va veure la seva nova versió, realMYST, com «un recordatori de per què la premsa va criticar l'original amb tanta força quan va sortir».

Els jocs d’ordinador van estar, en el passat, unificats. L’any 1993 ni tan sols teníem el terme “joc casual”, i encara menys la idea que un shooter en primera persona (aleshores, un gènere sense nom) es podria considerar un “títol pur”. Hi havia gent que jugava a jocs d’ordinador, i gent que no hi jugava. Gent que es dedicava al golf, a l’Harpoon, al solitari o les aventures de text -aquests eren els jugadors “purs”, en el sentit que jugaven a llurs camps de manera obsessiva.

Quan Myst i el CD-ROM van irrompre al mercat de masses, aquest ecosistema va desequilibrar-se. Com deixa clar en Robyn Miller, Myst s’havia dissenyat per agradar als que no eren jugadors aleshores. Se’ls va vendre a ells. Les revistes dels entusiastes com ara Computer Gaming World ja no podien arranjar més el gust de la indústria: hi havia milions de persones que compraven jocs i que no llegien aquestes revistes. Havia arribat una nova mena de jugador. Davant d’aquest panorama, què podria ser més natural que preparar una fórmula de nosaltres-i-ells? De fet, ja era així de manera molt real.

La gran narrativa de Myst és que la premsa i la base de jugadors “purs” van destrossar-lo quan va sortir al mercat. Van renegar-ne. Van dir que semblava una presentació de diapositives. Amb trencaclosques obtusos i estúpids; gràfics simples i poca profunditat. “Tant la crítica com els jugadors “purs” d’arreu del món el van deixar per terra tot comparant-lo amb una presentació de diapositives que tenia poca interacció real amb la que jugar”, va declarar en Michael Wolf, de PC Gamer, el 2001. Aquell mateix any un columnista de Maximum PC va recordar Myst com a “un avorrit embolic de llençar commutadors i trencar codis” i va veure el que aleshores era la nova versió realMYST com a “un recordatori de per què la premsa va cagar-se tant en l’original quan va sortir”.

Al principi, els jocs d'ordinador no coneixien la divisió. El 1993 el terme "videojoc casual" no existia, i molt menys la idea de que un videojoc de tir (llavors un gènere sense nom) pogués ser considerat un "videojoc hardcore". Hi havia gent que jugava a jocs d'ordinador, i gent que no. Els jugadors hardcore eren els que jugaven molt a Golf, a Harpoon, a Cors o a aventures de text, en el sentit de que jugaven obsessivament als jocs que els hi agradaven.

Quan Myst i el CD-ROM van arribar finalment al gran públic, això va alterar l'ecosistema. Myst, explica Robyn Miller, s'havia dissenyat per atraure a gent que no jugava. I van comprar. Les revistes d'aficionats com Computer Gaming World ja no podien influenciar què agradava i què no dins la indústria: hi havia milions de persones que estaven comprant videojocs i que no es llegien aquestes revistes. Una nova espècie de jugadors. En aquesta situació, com podia no sorgir una contraposició de "nosaltres vs. ells"? En realitat, això ja estava passant.

La metanarrativa de Myst és que els jugadors i la premsa de videojocs "hardcore" va destrossar el videojoc quan va sortir a la venda. El van repudiar. Una presentació de diapositives, van dir que era. Amb trencaclosques rebuscadament estúpids, gràfics bonics i sense gaire profunditat. "Els crítics i jugadors hardcore van declarar que era una presentació de diapositives amb molt poca interactivitat", va declarar Michael Wolf de PC Gamer el 2001. Aquell mateix any, un columnista de Maximum PC rememorava Myst com un "embolic de desxifrar codis i activar interruptors" i veia la (en aquell moment) nova edició realMYST com "un recordatori de per què la premsa va ser tan contundent amb l'original quan va sortir".